25.11.08

Tarragona: Nanos "El marquès"


Aquesta aquarel·la de 60 x 45 és una obra amb motius i temàtica tarragonina.
Hi ha representades les figures de la Víbria, un dels Nanos Vells de la ciutat: “El Marquès”. També hi ha una representació castellera i com no la Catedral.
He volgut fer una breu descripció d’aquests diferents elements i crec que dins la brevetat és prou interesant i curiós.
També vull comentar que la descripció de les figures de la Catedral ho he fet en castellà, doncs he copiat una part de cada figura tal i com està escrit al llibre de referència.
Dels castells no faig cap descripció, donat que és molt a l’abast de qualsevol persona interessada en el tema. De tota manera podeu fer aquest link i anireu al web castelle
r: http://www.lawebdelscastellers.com/

Nanos: http://usuarios.lycos.es/nntgn1991/

La primera notícia dels primitius Nanos de Tarragona és del 1844.
Els portadors dels Nanos foren assalariats fins a l’any 1986.

El marquès:
Segons Alegret és “El Duc”.
Salvat diu que és la caricatura de José Antonio de Castellarnau.
Alegret diu que és la caricatura de Bernat Verderol, escultor de qui es creu que fou el dissenyador i constructor dels Nanos.
La senyora del marquès, segons Alegre té la caricatura d’una senyora que vivía a la carretera de Barcelona de renom “La Clepsa”.

La Víbria: http://ca.wikipedia.org/wiki/Víbria_de_Tarragona

(aquesta referència esta extreta del llibre “Santa Tecla. Les Festes de Santa Tecla: Identitats tarragonines”, d’Arola Editors.
De les bèsties de foc, és l’únic element del Seguici de Tarragona que no té cap antecedent històric.
La primera referencia histórica a una víbria és del 1399, quan la de Barcelona participà en les festes de coronació del rei Martí l’Huma, celebrades al palau de l’Aljaferia de Saragossa. Les descripcions de l’època permeten comprovar que la víbria era una bèstia que llençava foc per la boca i que participava en una lluita contra molts homes armats, fets que demostren la seva ferotgia. La seva participació en coronacions i entrades reials ha estat interpretada com una manera de vincular la monarquía i el món cavalleresc.


Catedral:
Les quatre figures de la portada de la Catedral, pintades a l’obra són: “Zacarías, Isaías, Moisés y David”
La descripció que faré a continuació està extreta del llibre de José Sánchez Real “Los personajes de la portada de la Catedral de Tarragona” i será en castellà tal com està descrit al esmentat llibre.
En aquestes dues web podreu trovar informació de la persona i obra.
http://www.terra.org/articulos/art02081.html
http://dialnet.unirioja.es/servlet/extaut?codigo=5911

Zacarías:
Barba y bigote partidos en dos. Peinado con la raya en medio.
Túnica y manto recogido.
Descalzo.
Cartela sujeta por delante con las dos manos. Cruza desde el hombro izquierdo hacia el lado derecho. Solo se puede leer bien el principio, ya que está rota a la altura del hombro, que dice:
ZACARIAS: NUPL…(?)..


Isaías:
Barba y bigote peinados. Pelo liso con raya en medio.
Túnica y manto recogido con la mano derecha. Descalzo. Cartela caída, sujetada en un extremo con la mano izquierda. En la superficie se lee:
YSAYAS: ECCE: V

Moisés:
Barba y bigote cuidado. Peinado a raya entrada. Manto y túnica. Descalzo. El artista lo representa con dos salientes frontales sobre el pelo, dos protuberancias, como símbolo de los rayos de luz que salían de la cabeza de Moisés en su primer descenso del monte Sinaí de acuerdo con la descripción que se hace en el Éxodo.
Por delante de él, sujetándolas con las dos manos dos tablas, que son sus atributos, formando como un libro abierto. En una parte se lee, en cuatro líneas:
NON: HA
BEBIS:
DEOS: A
LTER NOS
(No tendréis otro Dios que Yo)
En la otra, también en cuatro líneas, se escribió:
HONRA: P
ATREM
TU (um): ET
MATRE (m)
(Honra a tu padre y a tu madre).

David:
Más alto que sus acompañantes. Barba partida cuidada. No lleva túnica y manto como los demás, sino un vestido talar, cuidadosamente abotonado por delante, con decenas de pequeños botones.
Espada mandoble, a la izquierda, pendiente de un tahalí en bandolera, decorado con remaches y hebilla, sujeto al hombro derecho. A la derecha daga al cinto, adornado con rosetas y vistosa vaina.
Sobre los hombros esclavina con cierre. Cubierta la cabeza con una corona. És el único que está calzado. Tiene las manos vacías pero hay señales de que tuvo en ellas, como todos los otros personajes del Antiguo Testamento, una cartela en la que habría un texto sagrado relacionado con su personalidad o quizás en la mano derecha un cetro y en la mano izquierda un rollo medio desenrollado con unas palabras.

27.10.08

Nova sèrie de músics,cafès,tertúlies i Tarragona




















Una nova col·lecció dels meus músics, els meus cafès, les tertúlies i com no el meus tarragones. Aquí us mostraré una part de cada quadre. Desitjo que us agradi.
Una nueva colección de mis músicos, mis cafés, las tertúlias y como no mis tarragonas.
Aqui les mostraré una parte de cada obra. Deseo que les guste.

10.7.08

La Noia de la finestra de la casa del cafè de baix


Bé, em sentia molt bé.
Com cada dia em trobava amb els meus amics al “cafè de baix”.
Era un cafè tranquil, petit i amb molt caràcter.
La partida de cartes, la cervesa, la xerrada...un dia de futbol, l’altre sobre un llibre, l’altre...
D’aquesta manera passàvem un parell d’hores.
Eren les nostres hores daurades.
Un dia la vaig veure, vaig veure...¡Ella!.
Bonica, encisadora, jove, una mirada dolça i tendra omplia el meu cor.
Des del lloc on tenia per costum asseure’m podia veure la seva finestra i com si d’un quadre es tractés, ella quedava emmarcada dins d’aquest espai.
Des d’aquell moment va ser el meu amor, el meu amor platònic.
Esperava cada dia aquell moment, el més feliç del dia.


Bien, me sentía muy bien.
Como cada día me encontraba con mis amigos en el “café de abajo”.
Era un café tranquilo, pequeño y con mucho carácter.
La partida de cartas, la cerveza, la charla...un día de fútbol, el otro sobre un libro, el otro...
De esta manera pasábamos un par de horas.
Eran nuestras horas doradas.
Un día la vi, vi...Ella!.
Guapa, encantadora, joven, una mirada dulce y tierna llenaba mi corazón.
Desde el lugar dónde tenía por costumbre sentarme podía ver su ventana y como si de un cuadro se tratara, ella quedaba enmarcada dentro de este espacio.
Desde aquel momento fue mi amor, mi amor platònico. Esperaba cada día aquel momento, el más feliz del día.

El cafè de les Joguines


En Tito anava dalt la moto amb cara de velocitat i no corria a més de 20 quilòmetres per hora.
A l’altre costat en Banyi se’l mirava preparat per a anar al mar a capbussar-se i nedar una estona, tot i que no en sabia pas gaire, si més no duia un parell de carbasses a cada costat i n’estava segur que se’n sortiria.
En Joanet, era, qui tot entusiasmat, anava dirigint les joguines d’un costat a l’altre, amb la cara de la felicitat que pot sentir un nen.

Aquest és el relat que vaig poder llegir en una les parets d’aquell “Cafè de les Joguines”, situat al centre de la ciutat.
Una vitrina plena d’objectes, cavallets, motos, soldats, trens, cotxes i mil i una joguina més, alhora que uns dibuixos emmarcats a la paret li donaven un aire de començaments dels anys 30, de fet així ho deia un cartell situat al costat dret de la vitrina “Llauna litografiada anys 1933-1935.
Varem veure una cervesa molt fresqueta per a poder seguir gaudint d’aquell passeig per aquells carrerons plens d’història i de vida.


Tito iba subido en su moto con cara de velocidad aunque no corría a más de 20 kilómetros por hora. Al otro lado Banyi lo miraba preparado para ir al mar a zambullirse y nadar un rato, a pesar de no tener demasiadas nociones, pero por lo menos llevaba un par de calabazas a cada lado y estaba seguro que salvaria la situacion. Joanet, era, quien todo entusiasmado, iba dirigiendo los juguetes de un lado a otro, con la cara de felicidad que puede sentir un niño. Este es el relato que pude leer en una las paredes de aquel “Café de los Juguetes”, situado en el centro de la ciudad. Una vitrina llena de objetos, caballetes, motos, soldados, trenes, coches y mil y un juguete más, a la vez que unos dibujos enmarcados en la pared le daban un aire de comienzos de los años 30, de hecho así lo decía un cartel situado en el lado derecho de la vitrina “Laton litografiado años 1933-1935” . Nos tomamos una cerveza muy fresquita para poder seguir disfrutando de aquel paseo por aquellos callejones llenos de historia y de vida.

21.6.08

El Jazz. Quin's anys!




Diferents fotos de Sabogabar, restaurant de l'exposició
Diferentes fotos de Sabogabar, restaurante de la exposición



Obra: La cantant

El proper dia 30 de juny a les 20.30 h, inauguraré una exposició d’aquarel·les al restaurant Sabogabar, a la plaça Alfons XII de Tortosa.
El motiu?. doncs és dóna el cas, que fa 15 anys que hi fan una Mostra de Jazz i l’han anomenat “Quins-anys” i la seva pàgina és
http://www.jazztortosa.com/
Bé, en Xavier Bartomeu, ànima de la mostra es va posar en contacte amb mi, per oferir-me la possibilitat de fer-hi una exposició.
Jo vaig respondre-li que encantat, doncs la temàtica és la principal font d’inspiració de les meves aquarel·les.
Hi portaré unes catorze o quinze obres de diferents mides, dins de l’espai que Sabogabar hi té en el menjador. Espai acollidor i adient per a fer aquesta exposició. Sabogabar és un referent de les mostres de jazz.
Juntament amb les obres dedicades als músics de jazz, inclouré alguna obra amb tertúlies o cafès, temàtica habitual del meu treball.
A l’exposició li he donat un nom molt similar al de la mostra, però donant-li una altra visió:
El Jazz. Quin’s anys!.
Hi podeu anar a visitar-la fins el dia 15 de juliol i restarà oberta cada dia, durant tot el dia, donat que Sabogabar també és bar.
Us convido a veure els concerts de jazz i naturalment la meva exposició.
El próximo día 30 de junio a las 20.30 h, inauguraré una exposición de acuarelas en el restaurante Sabogabar, en la plaza Alfons XII de Tortosa. El motivo?. pues se da el caso, que hace 15 años que hacen una Muestra de Jazz y la han denominado “Quins-anys” y su página es http://www.jazztortosa.com/. Xavier Bartomeu, alma de la muestra se puso en contacto conmigo, por ofrecerme la posibilidad de hacer una exposición. Yo le respondí que encantado, pues la temática es la principal fuente de inspiración de mis acuarelas. Expondré unas catorce o quince de diferentes medidas, dentro de l’espacio que Sabogabar tiene en el comedor. Espacio acogedor y adecuado para hacer esta exposición. Sabogabar es un referente de las muestras de jazz. Junto con las obras dedicadas a los músicos de jazz, incluiré alguna obra con tertulias o cafés, temática habitual de mi trabajo. La exposición le he dado un nombre muy similar al de la muestra, pero dándole otra visión: El Jazz. Quin’s anys!. Se podrá visitar hasta el día 15 de julio y estará abierta cada día, durante todo el día, dado que Sabogabar también es bar. Os invito a ver los conciertos de jazz y naturalmente mi exposición.

27.5.08

Fira Modernista a Barcelona





















El dia 23 de maig, en dirigíem a preparar una nova fira d’art. Aquesta vegada a Barcelona. Era una fira diversa, no solament era d’art, també hi havia artesans, tallers per al més menuts, cotxes d’època…
El dia era molt gris, però varem posar la nostra parada, juntament ambo altres companys i en un parell d’hores l’entorn es va transformar a una altra època, la bella època del modernisme http://ca.wikipedia.org/wiki/Modernisme
Una noia entremaliada anava saludant sense parar a tots els vianants que atrafegats, anaven i venien de la feina, i s’aturaven uns moments per a veure la nostra obra i ens deien –fins demà-, avui anem a treballar. El moviment d’un divendres a Barcelona contrastava amb l’imatge tranquil·la i assossegada d’aquell senyor –important, suposo- acompanyat d’una bella dama amb la seva ombrel·la i aquell municipal que es dirigeix al taxi per a dir-li que no pot estar més estona parat al mig del carrer i cal que marxi…Malauradament varem ser nosaltres qui vam marxar diumenge al matí, degut a la pluja, que no parava. Llàstima, ens hi trobàvem molt bé en aquella època…

París. La terrassa del cafè


París, per a mi, sempre serà París.
Encisadora, emocionant, inspiradora, ciutat plena de vida...
Desprès d’un bon dinar, amb tertúlia inclosa al restaurant “Au Pied de Cochon” a la rue Coquillière, ens varem dividir en dos grups: un format per mi sol, l’altre format per Tere, Montse i Vicenç. El trio es va dirigir al Museu del Louvre.
Jo vaig dirigir-me a l’estació del metro, la línea 4, al Forum des Halles, per anar fins l’estació Sant-Germain des Prés. Vaig passejar tranquil·lament pel Boulevard Saint-Germain i després vaig endinsar-me per la Rue Bonaparte, des Beaux-Arts, Visconti, Seine, Jacob, Buci... per omplir-me d’art, doncs tota la zona és plena de galeries, moltes són petites galeries, però amb una enorme varietat d’estils i tècniques. Notava com poc a poc m’anava omplint d’art. No podia assimilar tanta varietat d’art. De tant en tant, havia de fer una aturada al camí, i fer un “reset” per iniciar novament una nova càrrega d’art.
Sense adonar-me de l’hora que era, se’m va fer de nit. Una trucada de Tere al mòbil, em va fer baixar de l’espai sideral.
D’acord – vaig dir-li.
Era la meva dona que juntament amb els meus amics m’esperaven al Forum des Halls, el mateix lloc on havia sortit feia algunes hores.
L’endemà varem aixecar-nos d’hora, doncs era qüestió d’aprofitar el temps.
Volíem veure algunes coses abans de dirigir-nos a Montmartre. És el lloc que sempre tornes a veure quan vas a París, al menys jo. Em dóna bones vibracions i també idees. Idees que desprès es transformaran que aquarel·les o simplement en apunts, però de ben segur que alguna cosa en sortirà.
Aquesta obra “ Terrassa de cafè“, que em plau presentar-vos, és un combinat d’ambients, alguns d’ells formen part d’aquesta gran ciutat: París.
Em sentiria satisfet que la seva visualització us fes sentir les mateixes vibracions que sento jo.


París, para mí, siempre será París. Encantadora, emocionante, inspiradora, ciudad llena de vida... Después de una buena comida, con tertulia incluida en el restaurante “Ave Pied de Cochon” a la rue Coquillière, nos dividimos en dos grupos: uno formado por mí, y el otro formado por Tere, Montse y Vicenç. Los tres se dirigieron al Museo del Louvre.
Yo me dirigi a l’estación del metro, la línea 4, en el Forum des Halles, para ir hasta la estación Saint-Germain des Prés. paseé tranquilamente por el Boulevard Saint-Germain y después me adentre por la Rue Bonaparte, des Beaux-Artes, Visconti, Seine, Jacob, Buci... para llenarme d’arte, puesto que toda la zona está llena de galerías, muchas son pequeñas galerías, pero con una enorme variedad d’estilos y técnicas. No podía asimilar tanta variedad.
Sin darme cuenta se me hizo de noche. Una llamada de Tere al móvil, me hizo bajar de l’espacio sideral.
D’acuerdo – le dije-
Era mi mujer que junto con mis amigos me esperaban en el Forum des Halls, el mismo lugar dónde había salido hacía algunas horas.
Al día siguiente nos levantamos pronto, pues era cuestión de aprovechar el tiempo. Queríamos ver algunas cosas antes de dirigirnos a Montmartre. Es el lugar que siempre vuelves a ver cuando vas a París, al menos yo. Me da buenas vibraciones y también ideas. Ideas que después se transformarán en acuarelas o simplemente en apuntes, pero de bien seguro que alguna cosa saldrá.
Esta obra que os presento “Terraza de café”, es un combinado d’ambientes, algunos d’ellos forman parte de esta gran ciudad: París.
Me sentiría satisfecho que su visualización os hiciera sentir las mismas vibraciones que siento yo.

Menines




Els carrers eren plens de persones que anaven i venien, tot i la fina pluja que anava caient sense parar. Semblava, si més no, que era habitual. La gent no s’immutava. Molts d’elles no duien ni tant sols paraigües. Jo no tenia cap pressa. Deixava que els peus fessin el que volguessin. Vaig aturar-me per a contemplar una aparador d’una botiga d’estris de belles arts.
L’ estomac començava a protestar. Era hora de donar-li alguna cosa. Vaig donar mig tomb a mi mateix per a veure si localitzava a l’atzar algun lloc on poder-me aturar una estona i menjar. No hi havia res i vaig decidir seguir caminant. Alguna cosa, de ben segur que trobaria.
La pluja fina seguia caient, però pràcticament ni la notava.
Al carrer de l’esquerra em va semblar veure un rètol que em resultava familiar. Era algun tipus de bar-cafè-restaurant. Probablement em podia anar bé. Vaig mirar encuriosit ensumant, igual que ho fan els gats quan busquen alguna cosa, per a veure si era capaç de reconèixer l’aroma d’algun condiment familiar, però no, no podia sentir cap olor. Vaig obrir la porta i entre mig clar mig fosc vaig veure un quadre molt gran d’una “Menina”, al temps que podia sentir la interpretació d’una peça de música clàssica. Em va agradar l’ambient i desprès de passar una sala molt decorada vaig fer cap al menjador, espaiós, clar i molt net.
He fet una bona elecció – vaig pensar-.
Al moment va venir el metre, i molt amablement em va assenyalar una taula.
Vaig donar-li la conformitat, agraint-li la seva col·laboració.
La sala era plena d’obres d’art, totes originals.
Vaig sentir-me satisfet, doncs és molt agradable dinar en un espai on hi ha una gran varietat de quadres i per acabar d’arrodonir-ho, un grup de joves músics interpretaven obres de música clàssica.
Vaig pensar, no cal que corrin a servir-me. No podia demanar res més. Em sentia molt i molt bé i si tenia sort amb el menjar, hauria estat un dia complert.
Com moltes vegades faig, vaig treure el meu llapis i el meu bloc de camp i vaig prendre alguns apunts dels músics, taules, làmpades, objectes decoratius...
A l’instant la veu del metre em va fer tornar a la realitat.
Ha consultat la carta el senyor?
Oh, si...perdoni
No, no pateixi, m’imagino que deu d’esser pintor vostè, oi?
Doncs si. M’agrada molt la decoració d’aquest espai. És molt acollidor.
No és el primer que ho diu.
Bé, he consultat la carta hi he decidit menjar...
Passada una hora llarga, estava prenent el meu tallat i satisfet de tot el que havia gaudit durant aquesta estona, em preparava per a tornar a sortir al carrer i seguir la meva caminada. Potser havia parat de ploure, però si no era així, tampoc m’importava massa.
Del resultat d’aquella estada, una vegada a l’estudi, desprès d’una setmana d’estar de viatge, vaig decidir crear l’obra que podeu contemplar i que l’ha he anomenada “Menines”.






Las calles estaban llenas de personas que iban y venían, a pesar de la fina lluvia que iba cayendo sin cesar. Parecía, que era habitual. La gente no se inmutaba. Muchos de ellos no llevaban ni siquiera paraguas. Yo no tenía ninguna prisa. Dejaba que los pies hicieran lo que quisieran. Me pararme para contemplar el escaparate de una tienda de objetos de bellas artes.
El estomago empezaba a protestar. Era la hora de darle algo. Me di media vuelta sobre mi mismo para ver si localizaba al azar algún lugar donde poderme parar un rato y poder comer. No había nada y decidí seguir andando. Algo, a buen seguro que encontraría. La lluvia fina seguía cayendo, pero prácticamente ni la notaba.
En la calle de la izquierda me pareció ver un rótulo que me resultaba familiar. Era algún tipo de bar-café-restaurante. Probablemente me podía ir bien. Miré y husmeando, igual que si fuera un gato cuando buscan algo, para ver si era capaz de reconocer el aroma de algún condimento que me resultara familiar, pero no, no podía notar ningún olor. Abrí la puerta y entre. Medio claro, medio oscuro vi un cuadro muy grande de una "M
enina”, al tiempo que podía oir la interpretación de una pieza de música clásica. Me gustó el ambiente y despues de pasar por una sala muy decorada llegue al comedor, espacioso, claro y muy limpio.
He hecho una buena elección – pensé-. Al momento vino el metre, y muy amablemente me señaló una mesa. Le di mi conformidad, agradeciéndole su colaboración. La sala estaba repleta de obras d’arte. Me senti satisfecho, pues es muy agradable poder comer en un espacio dónde hay una gran variedad de obras de arte y por acabar de redondearlo, un grupo de jóvenes músicos interpretaban obras de música clásica.
Pensé, no hace falta que corran a servirme. No podía pedir nada más. Me sentía muy bien y si tenía suerte con la comida, habría sido un día cumpleto. Como muchas veces hago, saqué mi lápiz y mi bloc de notas y tomé algunos apuntes de los músicos, mesas,
lámparas, objetos decorativos... Al instante la voz del metre me hizo volver a la realidad. Ha consultado la carta el señor? Oh, sí...perdone
No, no sufra, me imagino que debe
ser pintor usted, ¿me equivoco? Pues no, no se equivoca. Me gusta la decoración de este espacio. Es muy acogedor. No es el primero que lo dice. Bien, he consultado la carta he decidido comer...
Pasada una hora larga, estaba tomando mi cafè y satisfecho de todo lo que había disfrutado durante este tiempo, me preparaba para volver a salir a la calle y seguir mi andadura. Quizás había parado de llover, pero si no era así, tampoco me importaba demasiado. Del resultado de aquella visita, y una vez en el estudio, después de una semana de viaje, decidí crear la obra que podéis contemplar y a la que le he denominada “
Menines”.

10.4.08

Obra nova








































































































Aquestes són algunes de les obres realitzades ultimament.
Estas son las obras realizadas ultimamente.
Recorda el meu c/e. Recuerda mi c/e.
marius.arts@gmail.com





9.2.08

L'Àliga

Obra realitzada amb aquarel·la i collage, damunt paper i fusta amb diferents elements dels Seguici Popular de Tarragona (Nanos, Trabucaires, Àliga http://www.diablesdetarragona.com/default2.php?id=4) i diferents espais de la nostra ciutat (Catedral, Mirador). La mida de l’obra és de 80 x 60.

2.1.08

Abbesses, de París






Aquestes obres han estat inspirades en un grup de músics de Dixie que estaven actuant a la Rue des Abbesses, just a una placeta que es forma on hi ha l’estació de metro Abbesses de París, en el darrer viatge que hi vaig fer el mes de novembre de 2007.

Després de caminar per Montmartre, varem decidir baixar per les escales d’accés al Sagrat Cor, on hi pots trobar tot tipus d’activitats. Mentres Vicenç fa un parell de fotos a un mag-equilibrista-futbolista, jo aprofito per fer un cop d’ull a un grup de músics que interpreten cançons dels anys 80. Tere i la Montse, escolten, en un lloc una mica més distant, una parella de violí i flauta, interpretant Mozart.
Les escales són plenes de persones que pugen i baixen sense parar, moltes vegades esquivant els venedors de bolsos, carteres, cinturons, cds i tota mena d’objectes vendibles.
Una vegada al final de les escales, ens dirigim cap a l’estació d’Abbesses per anar al centre de París.
Just a la part de darrera de l’entrada del metro, un grup de Dixie distreu una bona quantitat de públic. Ens aturem una estona per a sentir tocar algunes cançons. Després d’aplaudir i contribuir amb una almohina, com és natural, decidim anar a buscar el metro. Em sorpren els seu cartell i el tipus d’estació, doncs és del més pur Art Nouveau. Vaig informar-me degudament i vaig saber que hi ha algunes estacions de París que varen esser dissenyades per Hector Guimard http://artnouveau.com/artistes/guimard.htm entre els anys 1898 i 1904. Vaig fer algunes fotos i tot plegat, músics i metro, una vegada al meu estudi, varen servir per a inspirar-me i fer una bonica col·lecció d´aquells músics tocant davant l’estació d’Abbesses a París.

Estas obras han sido inspiradas en un grupo de músicos de Dixie que estaban actuando en la Rue des Abbesses, justo en una placeta que se forma dónde hay la estación de metro Abbesses de París, en el último viaje que hice el mes de noviembre de 2007. Tras andar por Montmartre, decidimos bajar por las escaleras de acceso al Sagrado Corazón, dónde puedes encontrar todo tipo de actividades. Mientras Vicenç hace un par de fotos a un mago-equilibrista-futbolista, yo aprovecho para fotografiar un grupo de músicos que interpretan canciones de los años 80. Tere y Montse, escuchan, en un lugar algo más distante, una pareja que toca el violín y la flauta, interpretando Mozart. Las escaleras están llenas de personas que suben y bajan sin cesar, muchas veces esquivando los vendedores de bolsos, carteras, cinturones, cds y toda clase de objetos vendibles. Una vez llegamos al final de las escaleras, nos dirigimos hacia la estación del metro para ir al centro de París. Justo en la parte posterior, un grupo de Dixie distrae a una buena cantidad de público. Nos paramos para escuchar algunas canciones. Después de aplaudir y contribuir con una propina, como es natural, decidimos ir a al metro. Me gusto el cartel y el tipo de estación, del más puro estilo de “Art Nouveau” que fue diseñada por Hector Guimard http://artnouveau.como/artistas/guimard.htm entre los años 1898 y 1904. En París hay algunas estaciones realizadas por el mismo Hector. Hice algunas fotos a los músicos y al metro. Una vez en mi estudio, sirvieron para inspirarme y hacer una buena colección de aquellos músicos tocando ante la estación de Abbesses en París.